Aquesta primavera hem retornat l’activitat a la Comissió de Cultura amb un cicle de xerrades que s’ha emmarcat dins del 70è aniversari del final de la guerra civil espanyola. Posats a triar títols, en el seu moment vam fer una doble opció en quant a aquest tema: un primer encapçalament que servís tant per a aquest acte com per a aquells que la Comissió de Cultura pugui organitzar en el futur immediat, que no és altre que la coneguda frase de l’inefable i indescriptible Francesc Pujols: «El pensament català rebrota sempre», amb el qual volem explicitar que el denominador comú d’aquestes activitats serà el de la cultura catalana. La segona opció relacionada amb els títols va correspondre necessàriament al que calia donar a aquestes xerrades de la primavera de 2009, per a la qual cosa vam escollir una frase en forma de pregunta que convidava a la discussió civilitzada i a la reflexió: «1939, el 1714 del segle XX?».
El paràgraf introductori amb què en el seu moment vam divulgar les xerrades deia així:
«1939, una data que ha quedat gravada amb foc en la memòria del país. La guerra civil s’acaba amb la derrota del bàndol republicà i dóna pas als foscos i miserables anys de la postguerra. La moral és baixa i la repressió és dura, sobretot per als doblement derrotats, els demòcrates que s’havien oposat a l’alçament feixista i que estimaven la cultura catalana. Així, molts catalans el 1939 no sols perden les institucions democràtiques, sinó que veuen com la seva cultura és prohibida, menystinguda, oblidada i sovint ridiculitzada per un règim hostil. El 1714, en ser derrotada per l’exèrcit de Felip V, Catalunya perd les seves institucions. Es podria considerar que el 1939, en ser derrotada per l’exèrcit franquista, Catalunya inicia el camí que la pot dur a perdre, d’aquí a poques dècades, la seva cultura?»
Dins d’aquest marc conceptual i amb el marc físic de la Casa de Cultura de Girona, entre primers de maig I mitjans de juny vam organitzar tres xerrades, que van córrer a càrrec d’Enric Vila, de Francesc Canosa i de Ponç Feliu Llansa, respectivament.
La xerrada de l’Enric Vila té una significació especial i és un gran motiu de satisfacció que des de l’Ateneu l’hàgim pogut portar a Girona. L’editor Ernest Folch va escriure fa poc a El Periódico les següents frases: «(…) he devorat, m’he cruspit literalment El nostre heroi Josep Pla, d’Enric Vila (A contra vent). En pocs dies me l’havia recomanat tanta gent que gairebé m’havia fet desconfiar, i he tingut la sensació que aquest és el llibre del moment de l’elit catalana que freqüenta el nacionalisme.» L’Enric Vila, aprofitant l’aleshores recentíssima aparició del seu llibre sobre l’escriptor empordanès, va relacionar el seu coneixement de l’autor amb la situació en la que va quedar la cultura catalana en la postguerra. El paisatge era de devastació cultural i els pocs intel·lectuals que van quedar van haver de trobar maneres de fer compatible el seu compromís amb el país i la cultura amb el
dribbling de la coerció exercida pel règim. Pla, que en els anys 20 ja havia vist força món fent de corresponsal, i a la vista del col·lapse del país, es refugia al seu mas de Llofriu i es
dedica a deixar escrit el retrat del país que avui en dia tothom tant lloa i valora, des dels especialistes en la
matèria fins al públic en general.
La següent xerrada va anar a càrrec d’un company d’editorial de l’Enric Vila, en Francesc Canosa, qui va parlar de l’efervescència de la professió periodística en la Catalunya republicana i de com la guerra civil i el franquisme aturen de soca-rel una activitat que en aquells moments estava alineada amb la vanguàrdia mundial. Acabada la guerra civil, el país queda submergit en el silenci, no sols per la censura franquista sinó també perquè ja no té qui l’expliqui des de la vessant periodística d’una manera lliure i plural. Francesc Canosa és autor del llibre “La Barcelona pecadora”, un recull de textos d’un dels millors exemples del periodisme d’abans de la guerra com era Domènec de Bellmunt.
La darrera xerrada va estar protagonitzada per Ponç Feliu Llansa, conegut per la seva tasca professional com a jutge i més recentment com a prolífic escriptor, amb títols com el popular L’avi Siset. La seva conferència, acompanyada d’una profusió d’imatges i documents diversos, es va centrar en dos aspectes potser més clàssics de la postguerra, però no per això menys interessants, com van ser el doble exili dels vençuts, l’exterior (físic) i l’interior (emocional), i la pervivència encara avui en dia de la simbologia feixista en molts indrets de la geografia espanyola.
Aprofito aquestes ratlles per agrair a la Casa de Cultura de Girona les facilitats donades per poder organitzar aquestes xerrades en un espai tan escaient com són les seves instal·lacions, així com als conferenciants l’esforç realitzat en preparar les respectives xerrades, en desplaçar-se fins a Girona –en el cas de l’Enric Vila i d’en Francesc Canosa- i en fer-les. Des de la Comissió de Cultura esperem que, ara que hem engegat la maquinària, aquests cicles de xerrades tinguin continuïtat en la propera tardor.
